Aconsellar a altres que s’il.luminin o que siguni més positius pot ser una “inducció a que s’avergonyeixin”, per molt bonic que ho puguem presentar. Qué passa si els cal romandre per una estona amb el seu odi, o desesper o depressivitat? Com podem estar segurs de que estaran millor si es poden escapolir de tals estats tan prompte puguin? En tals moments potser nosaltres estem -a través del nostre contacte amb la seva condició enfosquida- començant a sentir-nos més en contacte amb tals estats amb nosaltres mateixos, i volem que l’altre s’escapoleixi de la seva “foscor” per a que així nosaltres no haguem de sentir la nostra pròpia
Traduit per Enric Carbó
Robert Augustus Masters
http://www.facebook.com/permalink.php?story_fbid=5…Advising others to “lighten up” or be more positive can be shame-inducing, however nicely we might do it. What if they need to stay with their hate or despair or depressiveness for a while? How can we be sure that they’d be better off getting away from such states as soon as possible? Perhaps at such times we are — through our contact with their endarkened condition — starting to feel more in touch with such states in ourselves, and want the other to get away from their “darkness” so that we don’t have to feel our own.