Traduït per Enric Carbó
El món està sagnant. La força vital s’esmuny per mil ferides, i potser l’hemorràgia més greu és la que prové de Gaza.
La ferida de Gaza supura odi, desesperació i crueltat, filtrant aquests verins pel cos del món. L’odi infecta gairebé totes les converses sobre el que està passant allà; odi i la deshumanització de l’Altre, siguin els palestins aquest “altre”, els jueus o simplement les persones que tenen una opinió diferent. La barbàrie que es veu en els comentaris en línia reflecteix la barbàrie que Hamàs va infligir el 7 d’octubre, la barbàrie contra els palestins que la va precedir i la barbàrie immensament més gran que Israel ha desfermat des de llavors.
La setmana passada, les Forces de Defensa d’Israel (IDF) van rescatar quatre ostatges de Nuseirat a Gaza, provocant una efusiva celebració a tot Israel. Almenys 270 gazans van ser assassinats durant el rescat, gairebé tots civils, una majoria dones i nens. La celebració d’aquest últim crim de guerra només és possible si no es valora igualment tota vida humana; només és possible si el prejudici partidista és més fort que l’ètica humanitària. Aquesta és la purulenta ferida espiritual que mina el cos polític global d’esperança, vida i fe en la humanitat.
Concomitantment amb la massacre de Gaza, se’n desenvolupa una altra de magnitud comparable al Sudan, juntament amb milions d’altres horrors a escala més petita, fins i tot a l’àmbit domèstic. Cada una reflecteix les altres. El que fa especial Gaza és que tots els ulls del món estan posats en ella. Si pot haver-hi pau a la Terra Santa, pot haver-hi pau a tot arreu també. Ningú al món, en cap situació, podrà dir mai més que la pau és impossible.
Tanmateix, la pau sembla realment impossible a Palestina, més distant i amb menys esperança que mai.
Després de passar diversos mesos educant-me sobre la història del conflicte, he tornat al meu instint inicial que la pau no depèn d’establir la visió correcta de la història. Està fora de les justificacions que té cada bàndol. Així doncs, m’agradaria proposar un pla de pau pràctic que permeti a cada bàndol mantenir la història que es conta a si mateix. Cada bàndol pot continuar creient que té raó. Poden conservar això. Alguna altra cosa, però, haurà de ser sacrificada.
A aquells que diuen que aquesta proposta és irrealista, els responc que la pau en si mateixa és irrealista. Requereix un trencament amb el curs normal dels esdeveniments, una interrupció del vell drama d’atac i contraatac, de crim, càstig i venjança, en els que exerceixen els rols de víctima i opressor potser canviïn, però mai els rols mateixos. El que és “realista” és que la història es desenvolupi com de costum. Hi ha un element de miracle quan les parts en guerra trien la pau. La pau fonamentalment requereix elecció, requereix voluntat, per alterar el cicle automàtic de vessament de sang, odi i deshumanització.
No obstant això, per més irrealista que pugui semblar aquesta proposta, no és impracticable. Aquí estan els seus principis bàsics:
1. Amnistia a canvi de desarmament.
2. Presència massiva global humanitària i de manteniment de la pau.
3. Dignitat, esperança i drets iguals per a tots els que viuen a la Terra Santa.
Aquesta llista no inclou el càstig, la venjança, la justícia ni la reparació de greuges històrics. Els dos primers han de ser sacrificats. Els altres emergiran indirectament.
La idea és senzilla, encara que la seva execució pot necessitar procedir en fases: una progressió de passos per a la construcció de confiança sota estreta supervisió internacional. Els punts bàsics són els següents:
– Ambdues parts accepten un alto el foc complet i permanent.
– Hamàs allibera tots els ostatges i renuncia a les seves armes.
– Israel concedeix amnistia a tots els combatents de Hamàs i allibera tots els presos palestins.
– Les institucions internacionals com el TPI i la CIJ concedeixen amnistia a tots els criminals de guerra israelians.
– Les potències regionals (Qatar, Egipte, Iran, Aràbia Saudita, etc.) accepten deixar d’armar Hamàs i altres organitzacions militars, un compromís reforçat per monitors internacionals.
– Aquestes nacions també contribueixen a un cos internacional de manteniment de la pau que entra a Gaza per desmantellar els túnels i assegurar que ambdues parts respectin la treva.
– Una massiva afluència humanitària segueix als mantenidors de la pau — desenes de milers de treballadors d’ajuda per alimentar, vestir i curar els supervivents de la guerra i reconstruir les llars, escoles i infraestructures de Gaza.
Això no és tot. La militància palestina es basa en la desesperació — la percepció que no hi ha esperança per a la dignitat i la igualtat per mitjans pacífics. Per tant, qualsevol pla de pau ha d’incloure un camí cap a aquests ideals. Els joves en particular es tornen cap a la violència quan no veuen un futur viable. Tot i així, en aquest moment, la solució tradicional dels dos estats és impracticable. Els assentaments israelians han tallat la Cisjordània en una col·lecció de bantustans discontinus. Tampoc és acceptable per a la majoria dels israelians la solució tradicional d’un sol estat, ja que faria dels jueus una minoria en el nou estat, just sota la meitat de la població total.
Hi ha, no obstant això, solucions creatives que transcendeixen les concepcions tradicionals de l’estat-nació. Una d’elles és Dos Estats, Una Pàtria, un sistema confederal en què tots els pobles, israelians i palestins, àrabs i jueus, tenen plena llibertat de moviment i iguals drets polítics des del riu Jordà fins al mar Mediterrani. Les fronteres separaran Israel i Palestina com ho farien en una solució de dos estats, però no hi haurà murs ni punts de control armats. Els colons jueus a Cisjordània podrien quedar-se allà com a ciutadans d’Israel però residents a Palestina i subjectes a la seva autoritat civil; a l’inrevés per als palestins que viuen a Israel. Tots gaudirien de plens drets legals. Jerusalem seria una ciutat unificada, la capital d’Israel i Palestina, una ciutat de pau i pelegrinatge sota la custòdia conjunta de les religions que la consideren sagrada.
Aquest pla demana molt a les persones ara atrapades pel conflicte. Els demana que perdonin l’imperdonable. Cada bàndol creu que té raó i que l’altre ha comès crims imperdonables. En veritat, tots dos bàndols ho han fet. El punt aquí no és que cada bàndol tingui la mateixa culpabilitat en la situació vigent. El punt és que, independentment dels mèrits històrics objectius de cada bàndol, cada un creu en la seva pròpia rectitud. Per tant, cada un haurà d’oferir un sacrifici al Déu de la Pau. El sacrifici consisteix en que l’altre bàndol hagi d’admetre per fi que es va equivocar. El sacrifici consisteix en que els monstres de l’altre bàndol mai siguin castigats. El sacrifici consisteix en corregir certes injustícies històriques. El camí cap a la pau requereix l’abandonament d’aquests objectius.
Per això l’amnistia és un element clau d’aquest pla de pau. L’amnistia és l’equivalent polític del perdó, i el perdó és la font de la pau. Per què? Perquè el perdó significa abandonar el desig, la intenció i la planificació de fer patir a qui t’ha fet mal. Pots sentir-te justificat, però encara així no busques venjança. No busques castigar. Rarament algú cessa les hostilitats perquè hom l’hagi convençut que la seva causa no té justificació. És difícil convèncer algú que s’ha equivocat. És molt més fàcil apel·lar a la part d’ells que, amb raó o sense, no vol fer mal a un altre. Per descomptat, ningú pot forçar ningú, ni tan sols els jueus i musulmans de Palestina, a perdonar-se mútuament. Però com que parlem a nivell polític, només es necessita amnistia com a primer pas. No només dóna als criminals de guerra una alternativa a la lluita a mort, sinó que interromp el cicle de venjança que fa inevitable la futura guerra.
És improbable que ni els israelians ni els palestins es desprenguin de les narratives històriques en les què tenen la raó i l’altre bàndol està equivocat. He intentat canviar l’opinió d’un home (Robert F. Kennedy Jr.) immers en una narrativa “pro-Israel” i en la majoria de casos no ho he aconseguit. Pot contrarestar qualsevol punt recorrent al que jo considero una “història prefabricada”, un conjunt de pseudo-estudis tendenciosos i fets seleccionats dintre d’un univers alternatiu d’instituts sionistes, centres, departaments universitaris i think tanks. Sens dubte, ell creu que jo també m’enganyo amb el meu recurs a autors com Rashid Khalidi, Ilan Pappe, Norman Finkelstein i Max Blumenthal. Si no puc canviar l’opinió d’un home, que ni tan sols és una part del conflicte, quina esperança hi ha d’aconseguir la pau per aquest camí? Hem d’apel·lar a alguna cosa més enllà de la raó. Hem d’apel·lar a la repugnància que diu: “No m’importa si la massacre està justificada, ha de parar de totes maneres!” Què sap un nen sagnant sota les runes de justificacions? He renunciat a canviar l’opinió de Kennedy sobre aquest tema, però tinc fe en la bondat del seu cor i el seu poder per orientar-lo cap a la pau.
Els éssers humans poden persuadir-se de les narratives més absurdes, especialment quan aquestes narratives ofereixen una identitat moral i exploten la necessitat d’acceptació i pertinença. Una de les narratives més primitives és la que dirigeix la multitud enfurismada cap a la seva víctima. La propaganda de guerra elabora aquesta narrativa primordial de violència sacrificial, la vesteix amb tot tipus de raons i ètiques. Es necessita un gran coratge per desafiar la multitud. Qui ho fa, corre el risc de ser la següent víctima de la seva fúria. Bé, coratge literalment significa una capacitat del cor. Certament, hi ha aquells tan impregnats d’odi que els seus cors ja no tenen capacitat per a la compassió. Alguns d’ells estan en posicions de lideratge al món. En la mesura que els seus cors estan tancats, només poden respondre a la pressió, l’interès propi i la força. Però la majoria de la gent, fins i tot entre la classe política, té suficient capacitat de cor per poder tenir compassió.
Aquí és on resideix l’esperança. Resideix en el que he anomenat perdó — abandonar l’objectiu de fer mal a l’altre independentment de com de justificat es senti, i mirar cap al futur en lloc del passat. El pla que he esbossat només és realista en la mesura que la gent de tots els bàndols puguin tenir coratge. És realista només si podem reconèixer aquest aspecte de la naturalesa humana i demanar que s’expressi. Aquesta és l’essència del lideratge per la pau. Un líder per la pau encara pot tenir opinions sobre quin bàndol té raó i quin està equivocat, però actua des quelcom superior. I amb el temps, com a funció de la humanització de l’altre bàndol, aquestes opinions inevitablement es suavitzen.
Que quedi clar: el perdó no significa oblidar o fer veure que alguna cosa no va passar. No significa permetre que continuïn l’abusador o la injustícia. Per tant, a l’amnistia política l’han d’acompanyar passos concrets i verificables cap a la seguretat, la dignitat i els drets humans
Pot semblar que el pla de pau que he esbossat requereix molt més sacrifici per part d’Israel que dels palestins, que finalment assolirien els objectius de dècades de lluita: dignitat, drets iguals i una pàtria. De fet, els jueus d’Israel guanyarien alguna cosa igualment important —l’objectiu al qual suposadament es dedica la guerra a Gaza—: la seguretat. No és cap mesura de seguretat l’haver de supervisar constantment una població captiva, una bomba de rellotgeria de ressentiment sempre a punt d’explotar en una ràbia desesperada. La vigilància ininterrompuda no és cap seguretat veritable. La veritable seguretat és el veïnatge, les bones relacions, la tranquil·litat. A més, l’objectiu declarat de la guerra d’Israel (que en gran part és un pretext per a un objectiu de neteja ètnica que ve de lluny) d'”eliminar Hamàs” és impossible. Amb cada massacre, amb cada atac aeri, amb cada sospitós desaparegut a les presons d’Israel, neix un nou membre de Hamàs en la persona del fill, germà o nebot de la víctima. En termes més generals, les polítiques repressives engegades en nom de la seguretat alimenten el foc del ressentiment que fan necessàries aquestes mateixes polítiques.
Certament, hi ha elements dins Palestina que no busquen dignitat, igualtat i una pàtria, sinó l’extermini dels jueus. De la mateixa manera, hi ha elements dins Israel que no busquen seguretat, sinó un Gran Israel ètnicament netejat. Si aquests antisemites i judeofeixistes aconsegueixen el que volen, mai no hi haurà pau a la Terra Santa. Aquests individus s’alimenten mútuament i depenen uns dels altres per existir. Es porten a nous extrems de barbàrie.
Com que aquestes persones avui estan al poder, la intervenció internacional és essencial per resoldre el conflicte actual. Aquestes persones, especialment a Israel, representen l’actitud general del poble, una majoria del qual diu en enquestes que l’IDF està utilitzant massa poca potència de foc a Gaza. Israel no aturarà la guerra per si sol, ni revertirà les polítiques opressives que la van causar. Cal que el món deixi de permetre-ho. Els Estats Units, en particular, han de deixar de proporcionar les armes que permeten la seva continuació. Un embargament total d’armes ofensives a totes les parts del conflicte és aplicable si les potències regionals i globals es prenen seriosament la qüestió. Amb l’addició d’altres sancions, el món pot forçar aquells que tenen el cor tancat a acceptar aturar la guerra, temporalment. Però la pau és més que la cessació de les hostilitats. Ha d’haver-hi un camí cap a la resolució de les condicions que van generar la guerra en primer lloc. Per això és indispensable una transformació audaç de la Terra Santa en la línia dels Dos Estats, Una Pàtria.
Alguns poden dir que només les víctimes de la violència — no un observador extern com jo — tenen el dret de renunciar a la venjança. El que em va moure a escriure aquest assaig, però, va ser precisament això, un relat que vaig llegir en algun lloc d’un home palestí a Gaza que s’estava morint de les ferides que va patir durant la captivitat israeliana. La majoria de la seva família també havia estat assassinada. No obstant això, va dir: “Perdono Israel. Perdono aquells que han fet això.” Potser va entendre que hi ha un tipus de justícia més elevada que el càstig o la venjança, un tipus de justícia més elevada que corregir errors passats. És prevenir errors futurs, no només per al seu propi poble, sinó per a tots els pobles. Si això es pot aconseguir, llavors cap de les víctimes d’aquesta horrible guerra haurà mort en va.
Font Original: https://charleseisenstein.substack.com/p/how-to-heal-the-wound-of-gaza