Font original: Our World is Rooted in Collective Intimacy
Per Thomas Hübl
Traduït per Enric Carbó
La sanació individual és una part integral de la sanació col·lectiva: en ser mútuament testimonis, creixem junts.
La nostra sanació individual s’amplia quan compartim les nostres vulnerabilitats (les nostres emocions, narratives i experiències) en presència dels altres. El nostre testimoni encarnat millora el poder sanador. Avui tenim una necessitat urgent d’allunyar-nos dels paradigmes occidentals basats en l’hiperindividualisme, que ha agafat molt protagonisme les darreres dècades. En els últims anys hem vist un interès creixent per la sanació col·lectiva, que s’ha alimentat per la nostra connectivitat tecnològica, la qual, quan s’utilitza bé, ha transformat el nostre món en un poble global. Les reunions virtuals ens permeten crear i fer créixer entorns de sanació social no limitats per la ubicació física, i ens dona poder per estendre la nostra presència en un espai/temps no local. A mesura que emergim d’aquesta manera, el nostre aprenentatge col·lectiu crea una major intimitat col·lectiva.
El que impedeix entrar en una connexió més profunda entre uns i altres —com a persones i com a estats nacionals— és la quantitat de trauma dintre i entre les nostres cultures, i, per descomptat, dintre i entre nosaltres com a éssers humans. No obstant això, per resoldre les nostres crisis més difícils —des de la guerra fins al clima i la pobresa— cal que els nostres líders se centrin en la col·laboració global. Com a ciutadans, també podem trobar maneres de transcendir els límits que perpetuen la sensació de separació.
Camps del Trauma Col·lectiu
La nostra energia vital més preciosa està lligada al que es pot percebre com a camps de trauma col·lectiu: matrius d’energia que aguanten fermament el dolor de les accions no resoltes del passat. L’energia que alimenta l’alterització, la polarització, els conflictes, i els processos recurrents i no emergents, en realitat està congelada en aquests camps. La veritable naturalesa d’aquesta energia, un cop descongelada, és la creativitat, la innovació i la relacionalitat. Per descongelar aquest potencial congelat, necessitem una acceleració dels resultats de la sanació, un creixement posttraumàtic i una ampliació de les nostres perspectives com a humanitat perquè de veres puguem veure i innovar.
Interdependència individual i col·lectiva
Sense adonar-nos-en, sovint ens percebem separats del nostre entorn (estic al planeta en comptes de sóc part del planeta). També ens imaginem que podem controlar els nostres destins i la nostra fortuna. Per descomptat que nosaltres contribuïm al nostre èxit a la vida, però cada individu existeix només com a part d’una xarxa de relacions interdependents dins d’un ecosistema. Només existim com a relacions; com més fluïdes i obertes són, més ens trobem en un estat de benestar o salut. Quan els aspectes de la relació entre l’individu i l’ecosistema es divideixen, es redueixen o es retenen, entra la malaltia. És per això que mantenir un flux de dades relacional saludable és crucial per a la salut.
La bellesa d’un espai col·lectiu és que és un espai de testimoniatge. Moltes de les atrocitats del món s’estan esdevenint sense testimonis. Les víctimes anhelen un espai càlid i segur on finalment puguin ser vistes, restituint la seva dignitat i els seus drets humans. El testimoni encarnat aplega el fet de tenir cura, de veure i de sentir. La capacitat de testimoniatge d’un grup és un poderós actiu de sanació. Quan treballem a través d’un trauma derivat d’una transgressió de l’ètica i dels drets humans, la infracció ètica i el dany han d’emergir a la superfície per, finalment, ser integrats en la xarxa relacional i alliberar-se com a aprenentatge posttraumàtic. En unir-nos, la nostra intel·ligència col·lectiva ajuda el sistema nerviós de la víctima que busca la sanació, i integra el dolor o el trauma. La part escindida, separada o exclosa llavors es reconnecta a la xarxa de la vida. Perquè aquest procés es desenvolupi, cal que els espais col·lectius promoguin la seguretat, la calidesa, la connexió autèntica i la ressonància.
Acollir el dolor del món
Quan comencem a accedir a camps de trauma col·lectiu per iniciar junts el procés de sanació, sovint ens adonem d’aquells que han mort, moltes vegades en circumstàncies violentes. La seva presència es pot palpar en el teixit social fins que els vius s’hagin re-apropiat de la transgressió, permetent que aquestes ànimes descansin en pau. Sovint, les societats intenten amagar o apartar la mirada d’aquest dolor col·lectiu, per això el procés d’integració s’encalla. Allunyar la mirada del dolor vol dir que no podem estar presents els uns amb els altres; metafòricament, estem dispersos en l’espai i en el temps.
Quan nosaltres com a humanitat no estem plenament presents en el que ara s’esdevé, i amb el que no s’ha resolt en el passat, ens obsessionem amb el fet de mirar cap endavant. La idea de construir o arribar a un món millor en el futur ens hipnotitza perquè no ens podem estar en el món com a tal, tal com ara s’esdevé. Aquest és un important mecanisme de defensa que ens ajuda a no sentir el dolor o a encarar les transgressions del passat. Tanmateix, si no les examinem de manera conscient, ens mantindrem fragmentats i es produirà una re-traumatització. L’única manera de poder construir un món millor és construir-lo en aquest món. Hem d’aprofitar cada moment per co-crear el món en què volem viure en comptes de desitjar que s’esdevingui demà.
En un món traumatitzat, la redempció s’esdevé més tard: la mirada cap al futur és l’encarnació que està faltant en l’ara, on integrem el dolor a la presència per tal derebre la benedicció del futur real, el món que descarreguem junts com presència i en presència. La veritable innovació sempre s’esdevé ara.
Intel·lectualització del món que no podem sentir
Quan comencem el procés de sanació col·lectiva, ens sintonitzem millor amb la manera com hem inhibit el procés evolutiu de la vida, que és causat pel trauma. El trauma sovint inhibeix el mecanisme d’auto sanació d’individus, equips, organitzacions i cultures senceres. Per començar a sanar ens cal construir capacitats per presenciar la fragmentació i les ferides. Això no és només un procés intel·lectual; es pot escriure una tesi sobre un tema sense haver estat testimoni d’una situació o un fet històric com un ésser encarnat, sencer. Un cop en tinguem una comprensió intel·lectual podríem dir “però ho sé” i “això ho sé”. El coneixement és important, però si no podem sentir el que sabem, ens perdem l’essència. De fet, un mecanisme de defensa comú en resposta al trauma és intel·lectualitzar la nostra percepció del món que no podem sentir. El coneixement només es converteix en saviesa quan aprenem a encarnar-lo.
L’autenticitat és la vida parlant
Convertir-se en una pregària vivent significa que prediquem amb l’exemple, que les nostres accions s’alineen amb les nostres paraules, que la paraula i l’estat interior d’una persona són una i la mateixa cosa. Això és una pregària viva. Per encarnar plenament la vida, hem d’explorar les nostres llacunes internes entre el parlar i el viure. L’autenticitat és la vida parlant; és la coherència entre la ment, les emocions, el cos i l’espai relacional d’una persona.
L’autenticitat no equival a “l’ideal”. El món ideal que sovint aspirem a crear pot compartir-se com una visió amb altres, però moltes vegades és una estratègia de defensa com a resposta al trauma. Aquesta visió ideal ens dona esperança i motivació per continuar endavant, però alhora representa els aspectes de la vida que no podem sentir. Necessitem ideals per tenir esperança, la qual cosa és important perquè la gent s’estabilitzi en la vida que estem vivint. Tanmateix, aquesta visió ideal del país, de la persona, de l’organització i del futur pot revelar la bretxa entre nosaltres i el món en què realment vivim.
Quan abracem el món real, el món tal com és, aprofitem els poders de la innovació, la creativitat i el canvi radical. Percebre el que és real sense filtres, a mesura que integrem el trauma, esdevé una força catalitzadora a mesura que anem més enllà dels constructes limitants de l’ideal. Ja no ens frustrem ni ens amarguem perquè les nostres bones intencions no semblin tenir impacte. Quan accedim a tot el que és real, entrem en una connexió íntima amb el que podríem descriure com la naturalesa amorosa i compassiva del “real”. Entrem més en contacte amb el procés de la vida, sense fugir del dolor del món i de les parts fosques de la humanitat. Com a líders, activistes, emprenedors, influenciadors, agents de canvi i sanadors, hem d’aprendre a albergar el món dins nostre, no només a arreglar un món “allà fora”. Cada vegada que ens disparem i toquem el nostre trauma, exterioritzem el món i ens hi projectem; no podem mantenir-nos-hi relacionats i representar el món dins nostre, que és la base de l’amor i la compassió.
La saviesa és el món que podem albergar en nosaltres mateixos. Això és l’amor.
L’amor és l’única motivació que ens permet convertir-nos en sanadors socials, emprenedors i líders de nous moviments innovadors. L’amor és la força que ens permet tenir cura del món. És la base sobre la qual descansa la transformació social. Com a sanadors socials i líders ens cal examinar les nostres motivacions. En fer-ho, descobrim que allò que volem canviar a l’exterior és el que també cal canviar a dintre. Com més consciència tinguem d’això, més transformadores seran les nostres accions.
El trauma diu: “Aquí, en el temps i l’espai, no és bo per a mi”
La naturalesa de la resposta al trauma és que ens estalvia un dolor i una sobrecàrrega immensos, i ens ajuda a sobreviure en moments increïblement dolorosos de les nostres vides. Això també s’aplica al nostre procés de vinculació [attachment] i al desenvolupament infantil. Aquesta resposta és intel·ligent; no estar present en aquest món, no sentir tota la gamma d’experiències disponibles en els nostres cossos, en les relacions i en moments d’abús o violència és realment important. El trauma diu: “Aquí, en l’espai i en el temps, no és bo per a mi”. Tanmateix, quan se n’apodera la congelació i es produeixen accions repetitives, és important també observar que el dolor original ja no hi és. “No ser aquí” és una qualitat molt estesa a les nostres cultures, atès que tanta gent, inclosos els nostres avantpassats que han viscut guerres i altres fases doloroses, no podien digerir situacions aclaparadores.
Això també ho veiem amb els símptomes culturals d’una comunitat, una societat o una nació. Només una part de la nostra societat s’esdevé ara, l’altra part és un bucle repetitiu del passat, que existeix en una dimensió diferent. Aquests processos no emergents no tenen futur fins que no siguin reapropiats conscientment i s’integrin en el flux de la vida. Hi ha parts de la nostra societat perpètuament atrapades com a ostatges del passat. Podem anomenar “no aquí, no ara” a la fragmentació de l’espai-temps. Un cop hem creat la consciència cultural d’aquesta compulsió cap a la repetició col·lectiva que es manifesta com a qüestions polítiques, cicles de violència, desigualtat, racisme, opressió, estructures hegemòniques i altres de semblants, podem començar a transformar la repetició en un flux diferent. Aleshores alliberem la qualitat circular i repetitiva d’aquest cicle, cosa que comporta una actualització, un nou moviment.
En la separació, sense aquesta consciència i aquest reconeixement, el trauma no es pot actualitzar.
Capacitats per a la Sanació Social
Com a camp d’energia i moviment, la sanació social evoluciona a través del món interior d’un individu, de l’espai relacional entre individus i dels “espais nosaltres” que creem junts, l’interior social col·lectiu.
Capacitats individuals:
- Autoconsciència
- 3-sync (sincronització de la ment, el cos, les emocions)
- Regulació del sistema nerviós
- Arrelament i consciència corporal
- Disposició a rastrejar la pròpia interioritat i el propi procés
Capacitats relacionals
- Disposició a sostenir l’espai de les zones doloroses d’uns i altres
- Corregulació entre sistemes nerviosos
- Voluntat de reflectir-me en altres, adquirir perspectives diferents
- Capacitat d’entomar i avaluar el feedback
- Voluntat de sobreposar-me a l’aïllament i compartir el propi procés interior amb altres
Capacitats del NOSALTRES
- Prendre consciència de l’espai col·lectiu
- Adonar-se de l’atmosfera col·lectiva d’un grup, d’un equip, d’una organització o d’una cultura
- Desenvolupar la capacitat de formar part d’un “nosaltres”
- Testimoniatge col·lectiu, encarnat
- Escoltar i sintonitzar amb la ressonància com a part de “l’espai nosaltres”
Compartir és generós
El poder de compartir el nostre procés interior dins d’un grup més gran és generós, i escoltar algú que comparteix la seva experiència lliurement en un grup, alhora que se sintonitza amb aquesta persona, és un acte de generositat. Junts, creem la veritable generositat: el remei per al trauma, que es mostra com a escassetat.
Els espais de sanació col·lectiva són el remei a l’aïllament, la soledat, la depressió i la desorientació que experimenten moltes persones. Des d’adolescents aïllats darrere dels seus ordinadors fins a la gent gran en l’última fase de la seva vida, la connexió amb els altres és la clau de la salut. Tenir una xarxa de relacions sanes és fonamental per prosperar.
Un espai de sanació col·lectiva magnetitza la ressonància compartida que hi ha en la presència del grup a mesura que les persones senten i se sintonitzen amb els que comparteixen. Compartir d’aquesta manera desmitifica el caràcter aparentment personal del tema i ens permet veure com és d’universal el nostre dolor, com compartim els mateixos reptes que els altres. Quan som testimonis d’això, és molt més fàcil compartir i experimentar junts. Ressonar amb el que algú comparteix dona a les altres persones l’oportunitat d’aprendre més sobre aquesta part en si mateixes.
L’atenció i l’energia que es cristal·litzen quan força gent és testimoni d’una persona que comparteix de manera vulnerable, afegeixen una gran consciència i poder curatiu al procés d’aquesta persona. La sanació en comunitat és un escenari de guanyar-guanyar (win-win). A través de l’hiperindividualisme de la cultura occidental hem creat una bombolla aïllada de patiment la qual anomenem “els nostres propis problemes”. Tanmateix, quan ens involucrem en la sanació col·lectiva en espais grupals, en la consciència intersubjectiva queda clar que existim en una xarxa interconnectada de vida. Tot el que estigui alineat amb la intel·ligència col·lectiva es pot integrar, sanar i conduirà cap a un aprenentatge més gran i una ampliació de la perspectiva.
Rituals de sanació social
Augmentem la nostra capacitat de sanació col·lectiva quan creem espais de contenció que ens permetin reapropiar-nos dels nostres llegats culturals i històrics. Dins de la complexitat que avui en dia cal per a un canvi cultural profund, això no és només una opció, és una necessitat. Aquest treball és fonamental si ens prenem seriosament la salut pública. La repetició del trauma al nostre món crea un patiment persistent i problemes de salut als quals cal posar fi. I això ho podem fer. Cal fer una crida als nostres filantrops i altres finançadors perquè donin suport al desenvolupament d’espais de sanació col·lectiva on facilitadors qualificats puguin ajudar a donar suport a un procés d’integració del trauma. Nosaltres som els qui podem canviar i restaurar el passat. No hem de continuar amb la violència domèstica, el maltractament, els comportaments racistes o la violència estructural; no hem de continuar amb el tràfic de persones i l’esclavitud sexual, amb la creació de reis multimilionaris i la pobresa devastadora a tot el món. No hem de continuar amb res d’això, perquè sabem com aturar aquest cercle viciós.
És hora de canviar, perquè sabem que podem.
Els rituals de sanació social requereixen la formació d’espais segurs que proporcionin:
- Una intenció
- Un espai relacional, comunitari
- La capacitat de treballar amb el trauma col·lectiu de la cultura
- Habilitats relacionals d’exploració mútua i de corregulació
- La voluntat d’explorar els aspectes dolorosos del nostre passat cultural
- Capacitat d’aprendre els uns dels altres
- Un espai per integrar el passat dolorós i explorar com això ens ajuda a canviar les nostres vides actualment
Thomas Hübl / Lori Shridhare
